CONTE ANTIC
Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó
madrastra, una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja.
Era ella la que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus
vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la
Ventafocs.
Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa
a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.
-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en
casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.
Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partir a les
seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina
no va poder reprimir els seus plors.
- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer
la seva Fada Fadrina.
- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball,
però amb una condició, que quan el rellotge de Palau toqui les dotze
campanades, hauràs de tornar sens falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de
cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir
una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un
últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més
bonics del regne i el xofer.
L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la
sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà
amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es
preguntaven qui seria aquella jove.
Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau
tocar les dotze.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata
perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.
Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb
aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a
recórrer tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no
n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.
Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves
germanes no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la
Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.
I així fou com el Príncep es casà amb la jove i visqueren molt feliços.
CONTE ACTUALITZAT
Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó
madrastra, una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja.
Era ella la que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus
vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la
Ventafocs.. La jove sempre deia que sí a tot perquè no havia après a
dir no, és per això que la seva madrastra i les germanes li prenien el
pél.
Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa
a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.
-Tu Ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en
casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem. La jove,
encara que volia anar al ball, no era prou valenta per dir què volia i
deixar clar, súna vegada per totes qui volia ser ella en aquella casa.
Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partir a les
seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina
no va poder reprimir els seus plors.
- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer
la seva Fada Madrina.
- Ets desgraciada, perquè no dius el que vols ni el que penses, com
goses dir que ets desgraciada si no ets prou valenta per canviar les
coses en aquesta casa i per dir no, a la teva madrastra i a les teves
germanes?
Però noieta, de totes maneres, avui, no et preocupis - va exclamar la
Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el
rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens
falta.
I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de
cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir
una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un
últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més
bonics del regne i el xofer.
L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la
sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà
amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es
preguntaven qui seria aquella jove.
Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau
tocar les dotze.
- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -
- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata
perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.
Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb
aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a
recórrer tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no
n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.
Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves
germanes no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la
Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.
Va ser doncs, quan la Ventafocs va dir a la mare i les germanes que la
noia del ball era ella, que portava molts anys farta de ser la seva
minyona i que l´havien tractada molt malament.
El Rei, tal i com havia dit li proposà matrimoni, però la Ventafocs,
ja havia passat prous anys a les ordres de la Madrastra i de les
germanes com per ara anar a sentir les ordres d´un Rei que feia la
pinta de ser un capritxós i un malcriat que s´enamorava de la primera
que passava pel ball.
Així que decidí proposar al Rei un pacte, quan acabés la Universitat,
si encara s´agradaven, sortirien junts, viurien junts i després ja
veurem què passa.
D´aquesta manera, la Ventafocs va estudiar Medicina i va treballar
molt, però per a ella mateixa. Acabada la Universitat, el Rei
capritxós ja se n´havia cansat d´esperar i va enarmorar-se d´una altra
i d´una altra.
La Ventafocs va estar sempre molt contenta del pacte que li havia
oferti i va ser així com va sortir de la misèria
sábado, 25 de septiembre de 2010
El conte de la Lletera
CONTE ANTIC
Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el
coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només
s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies.
Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la
llet i la manera d'emprar-ho.
Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot
d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al
voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà
prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de
segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt
bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una
bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu
pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva
fortuna per terra.
CONTE ACTUALITZAT
- Joaneta, tenia una granja de vaques. Des que era joveneta havia
treballat molt per comprar cada una de les 4 vaques que tenia. Primer
va llaurar el camp, del jornal que cobrava, n´estalviava més de la
meitat per poder comprar algun dia una vaca. Era la seva il.usió. Va
deixar d´anar al ball i de pensar en trobar nòvio al ball per tenir la
seva pròpia granja. Petitona però seva.
El gran dia va arribar. Va poder estalviar els cèntims necessaris per
a poder comprar una petita vaca, a qui encara havia d´alimentar i fer
pasturar molt per a que donés prou llet a vendre-la a la ciutat.
Després de feina i esforços, el dia va arribar altre cop, la vaca
donava llet, i molt bona. Estava cuidada amb cura i es notava. Va
vendre la llet a la ciutat, i els clients n´estaven molt contents de
la qualitat i del bon tracte que rebien de la Joaneta.
Poc a poc, la Joaneta va anar comprant més vaques, fins a quatre. Un
bon dia, de camí a la ciutat Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben
posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la
ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només
s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies.
Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la
llet i la manera d'emprar-ho.
Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot
d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al
voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà
prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de
segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt
bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una
bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu
pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva
fortuna per terra.
Va plorar, sentia una profunda pena de sí mateixa. Tot d’una, s’aixugà les llàgrimes i enèrgicament es posà d’empeus per a reprendre el camí cap a la granja. La Joaneta era forta, molt forta, sabia què era treballar i va decidir tornar a la granja, tocar de peus a terra i munyir una altra cop les vaques. Els seus clients l´esperaven a mercat i no podia faltar. Aquest pensament li va fer veure que havia perdut la llet, però només aquella que contenia el cántir.
La il.lusió per fer créixer la granja que amb tanta devoció havia aixecat no li treuria ningú i menys un sol càntir perdut. Hauria d’esperar, hauria de perseverar. Només amb la feina del dia a dia, però amb la il.lusió com a guia, se’n sortiria.
La feina ben feta sempre triomfa i hem de parar molta cura i posar-hi
els cincs sentits per fer-la bé, treballant amb senzillesa i humiltat
tot lo desitjat arribarà.
Visca la Joaneta
Apol.lo i Artemisa
Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el
coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només
s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies.
Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la
llet i la manera d'emprar-ho.
Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot
d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al
voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà
prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de
segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt
bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una
bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu
pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva
fortuna per terra.
CONTE ACTUALITZAT
- Joaneta, tenia una granja de vaques. Des que era joveneta havia
treballat molt per comprar cada una de les 4 vaques que tenia. Primer
va llaurar el camp, del jornal que cobrava, n´estalviava més de la
meitat per poder comprar algun dia una vaca. Era la seva il.usió. Va
deixar d´anar al ball i de pensar en trobar nòvio al ball per tenir la
seva pròpia granja. Petitona però seva.
El gran dia va arribar. Va poder estalviar els cèntims necessaris per
a poder comprar una petita vaca, a qui encara havia d´alimentar i fer
pasturar molt per a que donés prou llet a vendre-la a la ciutat.
Després de feina i esforços, el dia va arribar altre cop, la vaca
donava llet, i molt bona. Estava cuidada amb cura i es notava. Va
vendre la llet a la ciutat, i els clients n´estaven molt contents de
la qualitat i del bon tracte que rebien de la Joaneta.
Poc a poc, la Joaneta va anar comprant més vaques, fins a quatre. Un
bon dia, de camí a la ciutat Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben
posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la
ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només
s'havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies.
Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la
llet i la manera d'emprar-ho.
Compraria un centenar d'ous, i en faria tres pollades; amb tot
d'atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al
voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà
prou per a comprar un porc. L'engreixaré, és qüestió d'una mica de
segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre'l, em valdrà molt
bons diners. I qui m'impedirà, valent-me tant, ficar a l'estable una
bona vaca amb el seu vedell, i veure'l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu
pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva
fortuna per terra.
Va plorar, sentia una profunda pena de sí mateixa. Tot d’una, s’aixugà les llàgrimes i enèrgicament es posà d’empeus per a reprendre el camí cap a la granja. La Joaneta era forta, molt forta, sabia què era treballar i va decidir tornar a la granja, tocar de peus a terra i munyir una altra cop les vaques. Els seus clients l´esperaven a mercat i no podia faltar. Aquest pensament li va fer veure que havia perdut la llet, però només aquella que contenia el cántir.
La il.lusió per fer créixer la granja que amb tanta devoció havia aixecat no li treuria ningú i menys un sol càntir perdut. Hauria d’esperar, hauria de perseverar. Només amb la feina del dia a dia, però amb la il.lusió com a guia, se’n sortiria.
La feina ben feta sempre triomfa i hem de parar molta cura i posar-hi
els cincs sentits per fer-la bé, treballant amb senzillesa i humiltat
tot lo desitjat arribarà.
Visca la Joaneta
Apol.lo i Artemisa
Suscribirse a:
Entradas (Atom)